La Promesa de Sang i Flama

#SantJordi2025
#Microrelat #Relatcurt #SantJordi #Llegendes

Capítol 1 — Les Cendres de Kaelthar

El món s’estava morint. Kaelthar, el vell imperi de màgia i foc etern, tenia el seu cor en silenci.

Els boscos havien estat devorats per flames antigues. Els rius havien perdut el seu curs. Les ciutats, antigament plenes de cants i mercats, ara només contenien ombres i cendra. Del gran regne només quedava una espurna: Zaryelle, princesa de llinatge ancestral i última hereva de la casa d’Heledar.

Zaryelle no era una princesa de contes. Era maga, poderosa com les llegendes, i plena d’una tenacitat que la feia temuda fins i tot entre els cercles de savis. Des de la seva torre de vidre encantat —la Foscor Lluminosa— cercava respostes entre llibres prohibits i conjurs oblidats. Volia entendre la causa de la destrucció. Volia salvar el que quedava. Però sabia que per fer-ho, hauria d’enfrontar-se al seu passat.

Havia vist la mort de la seva mare a mans del drac vermell Vaelgor, una bèstia tan antiga com els propis déus. I tot i així, no buscava venjança. Buscava veritat.

Lluny, molt lluny al sud, sota una pluja persistent i un cel que no coneixia l’alba, cavalcava un home solitari. Portava una armadura fosca com l’acer cremat i una espasa que mai brillava, ni tan sols sota llamps. El seu nom era Thorn.

De Thorn es deien moltes coses: que havia estat traït pels seus, que havia fet un pacte amb un esperit de les profunditats, que havia vist morir tot el que havia estimat. I tot era cert, però també era incomplet. Perquè Thorn no era només un guerrer. Era un home que havia fallat. I que volia redimir-se. Tot i que ni ell sabia com.

Mentrestant, al cor del Mont Thalor, entre glaceres, roques esmolades i rius de lava silenciosa, Vaelgor es removia en somnis. Era el drac més antic, el més gran, el més temut, però també era el més sol.

Els seus somnis estaven plens de guerra. De crits. De foc. I d’un record que no marxava: la mirada d’una nena amb els ulls plens de màgia… i por.

Ara, alguna cosa canviava. Una visió li cremava la ment: una princesa amb flama als ulls, un cavaller d’ànima ferida i una rosa vermella, viva, enmig de les cendres.

El món estava a punt de moure’s. I cap dels tres ho sabia encara, però la seva trobada era inevitable.

Capítol 2 — El Temple d’Ombra i Llum

El sol havia deixat d’alçar-se damunt del desert d’Arhen. Les tempestes màgiques cobrien el cel amb espurnes violetes i núvols negres, com si la realitat es desgastés pel pes de tanta màgia antiga.

Thorn va arribar al peu d’una vall tallada per una cicatriu a la roca: un camí que només existia per als que coneixien el seu nom. Ell ho sabia. L’havia après de boca d’un bruixot moribund, anys enrere, a canvi d’una vida salvada.

El Temple d’Ombra i Llum no apareixia als mapes. Es deia que només hi podien entrar aquells que havien matat i estimat amb la mateixa mà. I Thorn, que portava el pes de moltes morts i un únic amor perdut, va travessar aquell llindar sense mirar enrere.

Les portes del temple eren immenses, gravades amb símbols que brillaven feblement amb el seu pas. A dins, tot era silenci. Però no pau.

Una veu va ressonar a les voltes fosques.

— Has vingut massa tard, cavaller.

Thorn no es va sorprendre. Va abaixar la caputxa i va parlar amb veu greu:

— Encara sóc viu. Això és prou aviat.

Des de l’ombra, una figura va emergir. Era una dona. Alta, coberta amb una túnica blanca que flotava sense vent. Els seus ulls eren dos espills de llum i ombra barrejades. Es deia Elaris, guardiana dels ponts entre mons.

— Busques perdó —va dir ella—. Però el que trobaràs és una decisió.

Ella va estendre la mà, i entre els seus dits va néixer una espurna vermella, petita com un botó de sang: una llavor de rosa màgica, un artefacte prohibit que podia retornar la vida… o destruir-la per sempre.

— Aquesta flor només pot florir amb el sacrifici d’un poder igual al seu. Per tant, pregunta’t, Thorn: estàs disposat a perdre el que et queda?

Thorn no va respondre. Però els seus ulls, foscos com les cendres, van fer-ho per ell.

Mentrestant, a centenars de quilòmetres, Zaryelle llegia els mateixos símbols en un llibre que mai hauria d’haver estat obert. El títol era senzill: El Cor del Drac.

Vaelgor no havia destruït Kaelthar per set de sang. Havia estat cridat. Invocat. No per ell, sinó per una mà humana.

I Zaryelle sabia qui.

Va tancar el llibre amb força, el cor accelerat.
Si les visions eren certes, hi havia una manera de restaurar l’equilibri. Però requeriria tocar el cor de la bèstia.

No per matar-la.
Per entendre-la.

I així, la princesa va iniciar el seu viatge cap al nord, seguint una estela de tempestes màgiques i runes trencades. Allà on el foc havia deixat pas a la cendra, ella caminava amb pas decidit.

Sense saber que, a l’altre extrem del món, el mateix camí era trepitjat per un cavaller de cor en penombra.

I damunt dels núvols, Vaelgor obria els ulls.

Capítol 3 — El Despertar del Drac

El cim del Mont Thalor tremolava com un animal adormit que pressentís un perill imminent.

Les roques es fracturaven. Els vents canviaven de direcció. Els núvols, espessos i negres, giraven al voltant del pic com si obeïssin una voluntat pròpia.

I sota la muntanya, Vaelgor despertava.

Els seus ulls, dos mars de lava en ebullició, s’obriren per primera vegada en dècades. No hi havia ràbia en el seu despertar. Només memòria.

Recordava la màgia que l’havia cridat. Recordava el crit d’una reina en flames. I, sobretot, recordava els ulls d’una nena. Uns ulls que ara, després de tants anys, tornava a veure en somnis.

— Zaryelle…

El seu nom ressonava dins la caverna com una campana encisada.

Vaelgor va estendre les ales i una allau de foc antic va recórrer les galeries. La seva presència era tan immensa que feia vibrar l’aire. Però no va sortir volant. Encara no. Va contemplar el cel per una escletxa i va murmurar:

— Si véns a mi… no vindràs sola.

Perquè en el vent, en el cant de les roques, ell sentia la presència d’un altre.
Un que havia estat a la seva mercè anys enrere.
Un que l’havia perdonat.

Thorn.

Vaelgor va tancar els ulls i va respirar profundament. Quan tornés a obrir-los, tot canviaria.

Mentrestant, Zaryelle creuava un bosc encantat que feia segles que ningú trepitjava. Els arbres s’havien convertit en escultures de cristall. L’aire era fred, però carregat de màgia.

A mesura que avançava, la princesa sentia una presència estranya. Algú la seguia… però sense amenaça.

Quan va aturar-se i va alçar el bastó, una veu suau la va sorprendre des d’una branca:

— Si busques el cor del drac, no el trobaràs sola.

Zaryelle va girar-se de cop. Dalt d’un arbre, una figura femenina d’ulls verds i cabell entre fulles la mirava amb un somriure tranquil. Era Elaris, la guardiana del Temple.

— Què hi fas aquí? —va demanar Zaryelle, recelosa.

— Et busco. Ell també hi és. El cavaller. El que va fallar.

Zaryelle va obrir els ulls, sorpresa.

— Thorn?

Elaris va assentir.

— Les vostres ànimes estan entrellaçades. I ell té allò que tu necessites.

Sense més paraules, Elaris va llançar-li una petita bossa de tela. Zaryelle l’obrí. A dins, hi havia una espina negra. Una espina que crepitava com si tingués vida pròpia.

— Què és això?

— La clau per entrar al cor de Vaelgor.

Zaryelle va estrènyer la bossa entre els dits. El seu destí i el del drac s’unien. Però ara sabia que el camí també la portaria a retrobar-se amb Thorn.
I això, en el fons, li feia por.

Lluny d’allí, Thorn sortia del Temple amb una direcció clara: nord-est. El cor li bategava més fort a cada passa. Portava la llavor de la rosa màgica a l’interior de la seva armadura, i sentia que cremava com una promesa incomplerta.

El món tremolava sota els peus de tots tres.
I molt aviat, el cel i la terra s’ajuntarien.

Capítol 4 — La Trobada sota Foc i Glaç

El pas de les Agulles de Glaç era una llengua de muntanyes tallants que separava el nord salvatge de les terres encantades. En aquell indret hostil, l’aire es glaçava abans de respirar-lo i els llamps trencaven el silenci amb una fúria sagrada. Ningú no s’hi atrevia, excepte els condemnats… i els valents.

Thorn va arribar-hi a cavall, però va continuar a peu. El seu instint li deia que no era ell qui triava el camí, sinó que el camí l’estava esperant.

Les petjades damunt la neu no eren les úniques. A pocs metres, amagada darrere un mur de cristall natural, Zaryelle observava la figura que avançava amb pas ferm. No el veia des de feia deu anys, quan ella encara era una adolescent i ell, un cavaller que havia jurat protegir el seu poble… i havia fracassat.

Thorn es va aturar de sobte. La mà a la guarnició de l’espasa. Els ulls, fixos en la figura que emergia entre els flocs de neu.

— Zaryelle… —va murmurar, sense saber si ho deia com a nom o com a pregària.

Ella va caminar cap a ell, sense baixar la mirada. La capa blanca li ballava al voltant com una estela de fum màgic. Quan estigué a dos metres, va parlar amb veu clara:

— Has canviat.

— Tu també —respongué Thorn, amb una tristor continguda.

— Ara em mires sense por.

— No et recordava com algú a qui calgués témer.

El silenci entre ells era dens, com si els records es poguessin tallar amb ganivet. Però Zaryelle va trencar-lo estenent-li la mà.

— El món està a punt de trencar-se. I em sembla que el destí vol que ho impedim junts.

Thorn va agafar-li la mà. Freda, però decidida. I durant un instant, el vent s’aturà. La neu deixà de caure. I una espurna vermella va encendre’s entre els seus palmells: la llavor màgica i l’espina encantada s’havien reconegut.

En aquell precís moment, un bram ensordidor va trencar el cel.

Vaelgor.

El drac s’alçava per damunt del cim més alt del Mont Thalor. Les seves ales cobrien el sol. El seu cos de lava viva feia fondre el gel. I els seus ulls… els seus ulls ploraven foc i memòria.

Zaryelle va tancar els ulls i va murmurar un encanteri antic. La runa del cor, la runa de la veritat. Thorn va desembeinar l’espasa, no per atacar, sinó per protegir. I junts, avançaren cap al pic on la bèstia els esperava.

La trobada va ser com una tempesta doble. Màgia contra flama. Vent contra acer. I a cada intercanvi, el món s’ensorrava una mica més.

— Per què heu vingut?! —bramulà Vaelgor, la veu com un terratrèmol.

Zaryelle va avançar amb el bastó en alt, sense por:

— Perquè vull saber la veritat de la meva mare! De la teva venjança!

— Jo no vaig escollir la guerra! —va rugir el drac— Vaig ser cridat… per ella!

Thorn va girar-se cap a Zaryelle, desconcertat. Ella va dubtar… però en el fons, ho havia llegit en aquell llibre prohibit: la mare de Zaryelle havia invocat el drac amb un conjur de poder absolut, per destruir els seus enemics. Però havia perdut el control. I havia pagat el preu.

— Ella… et va utilitzar. —va murmurar Zaryelle, amb els ulls plens de llàgrimes.

Vaelgor va assentir, i un foc trist li recorria les escates. Però aleshores, els núvols es van trencar, i una figura nova va aparèixer. No era humana. No era viva. Una entitat antiga, feta de runes i foscor, flotava entre el cel i la terra.

— Sou massa a prop de la veritat… i massa poderosos per deixar-vos vius. —va xiuxiuejar la veu sense rostre.

Vaelgor va rugir. Zaryelle va preparar un escut. Thorn va aixecar l’espasa i es va posar al seu costat.

Per primera vegada, els tres lluitaven junts.

Foc, màgia i acer.
Un drac, una maga, un cavaller.
Contra un enemic que no volia veure el món curat, sinó perdut per sempre.

I el que va passar aquell dia, ningú no ho hauria pogut imaginar…

Capítol 5 — El Portal de les Ombres

La lluita havia deixat cicatrius a la terra. El cel era una ferida oberta, i les muntanyes, ara trencades, eren l’empremta de la magnitud de la batalla. Però Zaryelle, Thorn i Vaelgor havien resistit. Havien ferit l’entitat de runes i foscor, però no l’havien destruïda. Encara no.

—S’ha escapat… —va dir Thorn, amb veu greu. El seu mantell negre, esquinçat i ple de cendra, onejava com una ombra a la deriva.

—No per gaire temps —va afegir Zaryelle, mirant el cel enfosquit. El seu bastó brillava amb una llum blava intermitent—. Ha deixat un rastre. Puc seguir-lo.

Vaelgor aterrà a prop d’ells amb un batec d’ales que sacsejà la neu. El seu pit encara fumava. La seva veu, ara menys ferotge, tenia un to gairebé protector.

—El que heu vist avui… és només una ombra del que s’apropa.

—Què és exactament aquesta criatura? —va preguntar Thorn, esbufegant.

Vaelgor mirà la vall en ruïnes.

—No té nom, perquè és anterior a les paraules. És una essència caiguda del temps, un error del primer encanteri. Fa segles, fou empresonada en una dimensió entre realitats… però algú o alguna cosa l’ha tornat a cridar.

Zaryelle tancà els ulls. La runa del cor li cremava al palmell. Sabia què volia aquella criatura: volia la clau per trencar el Vel, el mur que separava el món dels vius de les forces primordials.

—Hi ha un lloc on podem aturar-la —va dir ella—. La Porta de les Ombres. Si hi arribem abans que ella, podem segellar el camí.

Thorn frunzí el front. —I si no arribem a temps?

—Llavors, el món es convertirà en un reflex corromput d’ella. Sense vida, sense voluntat… només silenci etern.

Vaelgor baixà el cap. —Doncs marxem ara.

El viatge fins a la Porta va durar tres dies i tres nits. Van travessar boscos que parlaven en murmuris oblidats, rius on el temps fluïa enrere, i deserts on la llum era mentida.

Durant la travessa, Zaryelle va començar a tenir visions. Records que no eren seus. Veia la seva mare… invocant el poder del drac, no per destruir, sinó per protegir. Però algú havia alterat l’encanteri. Un traïdor a la cort. Algú que volia obrir la Porta des de feia molt més temps.

—Hi havia algú més —va confessar als altres, mentre acampaven la segona nit—. La meva mare no va perdre el control… li van prendre.

—Un nom? —va demanar Thorn.

—No encara. Però ho veuré. Ho sabré. El poder que ens uneix… és més antic que la traïció.

Vaelgor la mirà fixament. —Tens la sang del Pacte. Si travesses la Porta, pots reclamar l’última runa.

—I què passa si ho faig?

—Et convertiràs en una clau viva. I cap poder no et podrà aturar… ni controlar. Però tampoc podràs tornar enrere.

Zaryelle mirà les estrelles, pensativa. —Potser mai no hi he pertangut, en aquest món.

Thorn s’apropà. Posà la mà sobre l’espatlla d’ella, suau però ferma. —Hi pertanys més que cap altra. Perquè estàs disposada a sacrificar-te.

Ella li somrigué. Un somriure trist, però sincer.

Quan finalment arribaren a la vall de Kar-Endur, on reposava la Porta, el cel s’havia tornat completament negre. El vent xiuxiuejava noms que mai no havien estat pronunciats. I davant d’ells… la Porta.

Era una estructura gegantina, feta de pedra d’ombra i foc congelat. Tot al seu voltant tremolava, com si el món rebutgés la seva existència.

I al peu de la Porta… l’entitat. Ara amb forma més clara: un cos esculpit en obsidiana, amb ales d’ulls tancats i mans que flotaven separades del tors. No tenia rostre. Només un buit que devorava la llum.

—Heu vingut a morir —va dir amb veu de pluja seca.

Zaryelle alçà el bastó. Thorn caminà fins posar-se davant d’ella. Vaelgor bramulà, i la terra va tremolar.

—No —respongué Zaryelle—. Hem vingut a tancar el que mai no s’hauria d’haver obert.

I la batalla va començar.

Una batalla d’esguards, de voluntats, de records i oblit. De màgia antiga, d’espases encantades, de brams ancestrals. I mentre el món bategava al ritme de cada cop… alguna cosa començava a canviar dins la Porta.

Un llum vermell… una rosa… creixia dins la foscor.

Capítol 6 — La Flor i l’Abisme

El món va tremolar com si estigués a punt de ser esquinçat en dos. Les muntanyes que envoltaven Kar-Endur van començar a esquerdar-se; les roques s’alçaven com si fossin plomes, flotant cap al cel ennegrit. I al centre de tot, la Porta de les Ombres palpitava com un cor viu, a punt de bategar per última vegada.

Zaryelle avançava lentament, el bastó il·luminant el camí amb una llum blava intensa que parpellejava amb cada pas. A cada costat, Thorn i Vaelgor combatien contra criatures sorgides del no-res: ombres deformes que atacaven sense so, sense ànima, sense descans.

—No deixis que et toquin! —va cridar Thorn, atacant una ombra amb la seva espasa negra. Quan la fulla impactava, no s’hi sentia soroll, només una absència total de so. El silenci de la destrucció.

Vaelgor va bramar amb fúria. Va exhalar una onada de foc pur, daurat i antic, que va fer retrocedir una legió sencera de tenebres. Però cada vegada que en destruïa una dotzena, una nova fornada sorgia de les esquerdes de la terra.

Zaryelle sabia que no podien resistir per sempre. Calia arribar al cor del portal. Calia plantar aquella rosa.

La rosa màgica. Aquella que havia nascut entre les seves mans quan ella i Thorn es van retrobar. El símbol del pacte, del poder compartit, de la vida triada per sobre del destí imposat. Ara, aquella flor flotava dins una bombolla de llum sobre el seu palmell, esperant el moment.

—La Porta es mou! —va cridar Thorn, defensant-se mentre corria rere Zaryelle. I era veritat: la gran estructura començava a girar lentament, com una roda colossal d’energia. Els símbols antics que la cobrien s’il·luminaven un a un amb una llum vermella, com si el món antic estigués despertant.

Davant la Porta, l’Entitat els esperava. Ara ja no era només ombra. Tenia cos. Tenia veu. I parlava amb milers de llengües oblidades alhora.

—Sóc l’inici abans del temps. Sóc el final del que coneixeu. Si tanqueu aquesta porta, us esborrareu del teixit del que ha estat i serà.

Zaryelle es va aturar a pocs metres. Els ulls li brillaven amb una tristesa infinita, però també amb decisió.

—Si hem de desaparèixer per salvar el món… que així sigui.

—No! —va rugir Thorn. Es posà davant seu, espasa en mà, tallant l’aire com si pogués dividir la realitat—. Hi ha d’haver una altra manera!

Vaelgor aterrà rere ells, ferit però encara majestuós. Un dels seus ulls s’havia tornat fosc, però el foc interior seguia encès.

—Zaryelle, si plantes la rosa… seràs part de la Porta. Et fondràs amb el segell. No tornaràs a ser tu.

Ella va somriure. Un somriure dolç i decidit.

—Potser això és el que sempre he estat destinada a fer.

I llavors, mentre les criatures s’acostaven, mentre l’Entitat es preparava per un últim atac, Zaryelle va alçar la mà… i plantà la rosa màgica al centre exacte de la Porta.

El temps es va trencar.

Tot es va quedar en silenci. Els crits, els brams, els esclats… tot va desaparèixer. Com si el món hagués deixat de respirar per un sol instant etern.

La rosa va créixer de sobte. Les seves arrels s’enfonsaren a la pedra. Les seves fulles brillaren com constel·lacions. I el seu color vermell es convertí en llum viva.

L’Entitat va emetre un crit final. No de dolor, sinó de negació. I va desaparèixer, dissolent-se com fum davant del sol.

La Porta es va tancar. I va desaparèixer amb ella.

Quan Thorn va tornar en si, la vall era en silenci. El cel tornava a ser blau i tenir núvols blancs, i la neu havia tornat a caure. Vaelgor era al seu costat, estirat però viu. Respirava amb dificultat, però la seva flama no s’havia apagat.

Thorn es va posar dret de cop, buscant desesperadament.

—Zaryelle!?

Va córrer cap al lloc on hi havia la Porta. Ja no hi havia cap estructura. Només un cercle de terra cobert de runes i una sola flor… una rosa vermella, viva, que brillava com si tingués el cor de la princesa.

Thorn s’agenollà davant la flor. Va estendre la mà, però no la va arrencar. La va acariciar amb reverència. I aleshores, una veu molt suau va sonar dins del seu cap.

“No he marxat. Soc aquí. I un dia… tornaré.”

Els ulls de Thorn es van entelar, però va somriure. Perquè havia entès. La màgia no havia mort. Zaryelle no havia desaparegut. S’havia convertit en part del món, en part de la llum, en part de l’esperança.

Vaelgor s’aixecà i s’acostà a ell.

—La Porta ja no pot obrir-se. Però el món no ha acabat. Ara comença una nova era.

Thorn va assentir.

—La protegirem. En nom d’ella.

I així, mentre la neu tornava a caure i la rosa vermella brillava sola al centre de la vall, començava una nova història.

Fi de la primera part.
La rosa roman viva. I el cor de Zaryelle… encara batega.